de calories i plaer

a la taula i al llit, al primer crit

perquè es feu una idea Desembre 23, 2006

Filed under: Uncategorized — mariadelao @ 1:51 am

tardor-06-048.jpg

 

colors de tardor II Desembre 1, 2006

Filed under: receptes — mariadelao @ 10:21 pm

Aquesta també és una perversió personal d’un plat, o més bé una suma de dos. Acò és una suma de la crema de carabassa de Mar Roig, amb una crema de porros.

Es sofregeix una ceba i dos porros, i després s’afegeix al sofregit creïlla i carabassa (amb un poc d’aigua). Es deixa coent-se fins que està tot blanet, i després s’afegeix nata per a cuinar. Heu d’anar amb compte amb l’aigua perquè la carabassa en solta molta, i després afegirem nata -a posar-ne sempre estem a temps, que estem fent una crema i no un caldo.

Quan ho passeu per la minipimer, li afegiu pebre negre i nou moscada, i ho tasteu de sal.

El toc especial és deixar-se unes llaminetes de carabassa per fer-les fregidetes i uns filets d’all porro. Això és el toc especial de color i de sabor.tardor-06-149.jpg

 

colors de tardor

Filed under: receptes — mariadelao @ 9:25 pm

tardor-06-139.jpg

Bé xiquets… ja no sé molt bé com hem de fer açò, però allà van les receptes de la setmana on la protagonista és la carabassa. El primer dels plats és (com no) la pasta amb carabassa, o pasta e zucca, que és com es diu a Itàlia. Com que sempre hem de fer les coses amb el que tenim a casa, i intentar fer-les com més bones i sanes pogam… vaig fer alguns canvis en la recepta que havia aprés.

La recepta original (vull dir la que vaig aprendre primer, perquè haver-ne segur que n’hi ha moltes) seria: per fer el mullaor de la pasta, sofregir carabassa amb all, tapar-ho, i deixar-ho al foc fins que la carabassa siga una salsa homogènia. Després, al plat o al perol (segons els gustos) s’afegeix julivert i pebre negre. I parmigiano, clar!

La del canvi que vaig fer jo… també per engrandir la quantitat de mullaor, va ser posar alls tendres, carabassa, un poc d’alls, oli i sal, tot en cru al perolet. Així fins que es desfà tot i afegeixes un poc (poc) de nata, nou moscada i pebre negre. Tot això, sobretot, perquè eren spaguetti i la recepta”original” acostume a fer-la amb fusili. Això del tipus de pasta pot semblar una tonteria… però t’acaba influint, després d’estar un any menjant-ne.

 

menjars clareta Novembre 29, 2006

Filed under: Menjar per criticar — decalories @ 6:27 pm

datils.jpg

Avui inaugurem una nova secció dedicada, íntegrament, a la ressenya i crítica de grans i menuts bars i restaurants de tota la contornada. Amb l’excusa d’encetar aquesta nova secció, que uneix dos de les nostres grans aficions, menjar i criticar, tres àvids col·laboradors de De calories i plaer ens endinsàrem en la bonica Vall d’Albaida per visitar el tranquil poble de Bocairent i per dinar a Menjars Clareta, també conegut com a Casa Clareta, al poble d’Agullent. El restaurant, situat a l’extraradi de la població, entre pinars, disposa d’un entorn tranquil; la disposició correcta de les taules, la decoració, estris i ferramentes d’un poble treballador, i la lluminositat dels grans finestrons aporten una càlida transparència al restaurant. Un gran emplaçament d’ambient diàfan, servei eficient i vaixella quadrada. Per tal de fer-nos una idea de les delícies que allà es gasten a diari optàrem per un acomodat menú de degustació. Una bona elecció però un poquet excessiva com sol passar amb aquest tipus de menús. La menja va consistir en: quatre entrants, un primer plat, una fina degustació de postres i infusió o café. Passem, directament, a comentar els àpats.

 

Els entrants són, sense dubte, un dels forts del restaurant (de fet, una recomanació seria que aneu només a tastar els entrants). Ben capritxosos i diversos, vàrem poder tastar, per ordre estricte de presentació, els Dàtils Clareta, uns dàtils ben llustrosos farcits d’un suau mascarpone, i on es combinava, de manera gràcil, la textura fresca del fruit amb la flonjor del formatge, i on el sabor subtil d’aquest matisava la dolçor del dàtil. Quan encara no havíem engolit tot el mascarpone, ens portaren els Xampinyons Clareta, o la bomba, com els vam batejar: eren unes boles d’un arrebossat farcit de xampinyons, cansalada i dàtil. Sí, sí, tal qual; una bomba en el teu paladar, boníssima i fartíssima. Tal volta, això sí, l’arrebossat fóra massa gros, però ningú s’hi queixà…quan ja començàvem a frenar l’ànsia açò només havia acabat de començar; tot seguit, ens serviren un formatge blanc amb un finíssim arrebossat i amanit amb una salseta de figa. Què us direm? Menjar-se un núvol s’ha de semblar una mica a això. I encara com, perquè faltava encara l’últim entrant, un sobret d’una mena de pasta fina farcida de botifarra on la típica mescla d’espècies semblava que haguera sigut substituïda per unes herbes de muntanya.

 

Alguns en eixe moment hagueren parat de menjar, ben satisfets. Altres esperaven els plats principals: un entrecot de vedella a la pedra, per a un, i un suquet de rap, per a altres. L’entrecot un servidor el va trobar boníssim, i amb una presentació ben elegant i rústica: te’l porten damunt una pedra calenta, encara mig cru i fumejant, i es va acabant de coure en la teua taula; així, te’l pots menjar tan fet com vulgues. A més, com que està damunt d’un llit de romer, aquest li dóna un sabor de muntanya també molt reconeixible i saborós. Pel que fa al suc de rap, te’l porten en un gran perol que acomoden al bell mig de la taula. En aquest plat va haver alguna discrepància; malgrat estar ben bo, amb les seues clotxinetes i el seu suquet roget, a algú li va semblar un pèl picant, però com passa amb aquests casos, tot és una qüestió de gust i costums. El peix tot i que no era massa fi, estava ben saborós, sentidet i bo. Ara bé, en aquest moment la mirada ja la teníem en blanc, el cap no el notàvem, i el cos ens pesava barbaritats: estàvem que rebentàvem.

 

Les postres arribaren quan semblava que la cosa començava a posar-se agra. Un gran plat amb una degustació de sis gelats que no ens poguérem acabar. Una descripció breu: un primer i suau gelat de xocolata amb llimadures de xocolata pur, un fresc gelat de vainilla al seu punt ideal de sucre, un gelat de torró amb crema de natilla i canella a sobre, un suau gelat de mousse de café amb un raig de sucre cremat, un triangle de gelat de fresca llet merengada amb canella i, la reina del plat, una exquisida mousse de iogurt amb confitura de figa, un pèl dolça, però, de deveres, cosa de no dir! Sublims tots ells, una llàstima que més de la meitat del nostre torrent sanguini estigués als nostres ventres, perquè la capacitat crítica se’ns va emboirar fins al punt de pensar que tot el que havíem tastat estava horrorós (al·lucinacions postfart). Tanmateix, el veredicte final és que tot estava boníssim.

 

Per acabar, un café, una infusió i un nostrat digestiu, cortesia de la casa: una fresqueta i deliciosa mistela granissada que ens ajudà a alçar-nos de la taula. Com poguérem, continuàrem la nostra ruta de diumenge per la Vall d’Albaida, aquesta vegada direcció els poblets de l’embassament. Pròxima parada: Sempere.

Qualificació: 7,5

 

l’arròs al forn de hui Novembre 25, 2006

Filed under: fotos suculentes — mactiste @ 3:04 pm

arrosalforn.jpg

 

VII Fira gastronòmica d’Ontinyent Novembre 19, 2006

Filed under: events — eloisse @ 11:03 pm

cartell_fira_2006.jpg

Una de les coses que teniem clares quan vam obrir aquest blog fou que un dels primers posts que fariem seria la crònica de la VII Fira Gastronòmica i de Productes agroalimentaris de la Vall d’Albaida. I cap a Ontinyent que anàrem uns representants d’aquest blog a cobrir la notícia.

Diguem d’entrada que l’experiència ha sigut molt positiva; recomane fervorosament aquesta Fira, i qualsevol d’aquesta mena que hi haja pels voltants: amb cinc euros, tenies per a sis degustacions en qualsevol de les parades de menjar i beguda que hi haja i, per Déu, que acabes amb la panxa plena i la cara de gust per haver tastat coses tan bones com la Pericana de Muro, una mena d’espencat fet amb nyores i abadejo, que és de les coses més sublims que he tastat en temps -això, i les tomaques seques en oli. De fet, de tot el que provàrem (molt, potser no, però sí suficient), és el que més ens va agradar, tal volta perquè no ho coneixíem. També, vam tastar formatges de l’Heretat de Pere, especialitzats en formatges de cabra, molt saborosos, i molt suaus per a ser de cabra; recomanem especialment el formatge en oli: boníssim (no vull ni imaginar com serà sucaet en pa…). També de formatges viuen en L’alqueria del Saco, on ens van deixar tastar formatges blancs, coca de formatge, i un poc de iogurt líquid molt suau. Entre tant, no li vam fer un lleig als embotits, que són la meua debilitat, i vaig anar a parar a dues paraetes, en una de les quals vaig tastar una bufa que era glòria celestial. Tot això amanit amb unes copetes de vi, i un suquet de taronja i magrana ecològiques de postre.

Jo em vaig deixar el xocolate -que segons Anna i Joan també estava boníssim- i la cervessa ecològica, que “no lleva punts del cotxe ni res, xicons!”, més uns quants licorets que hi havia per allí. Però tot no pot ser, que tampoc tenim tants diners, i sobretot, tant d’estòmac. Un altre any més, que val la pena: menges, xarres amb els venedors, que estan igual o més acombioats que tu, sents l’home de la megafonia que presenta els barracons i que és tot un personatge…i en general, et sents com en casa entre tant de valldalbildí.

Doncs això, que l’any que ve tornem!

 

Un clàssic dels clàssics

Filed under: "arts culinaries" — eloisse @ 10:59 am

Aquest blog està dedicat a la gastronomia, i la gastronomia és molt més que una recepta, per exemple: és qualsevol cosa que parle d’aquest plaent hàbit com és el menjar. Per això, ací també tindran cabuda aquells llibres, música, pel·lícules, pintures…on hi apareguen sopes, putxeros, perols, pastissos, cols o bledes.

Hui, per començar aquesta secció, he triat la cançó més coneguda d’un grup mític i fantàstic, les Vainica Doble, que van fer com a capçalera d’un programa també mític. Triar aquesta cançó no les fa justícia a elles, però segur que tothom ha taral·lejat la música o la lletra -eixa llista de bombes castellanes- més d’una vegada…

-Siempre que vuelves a casa me pillas en la cocina

embadurnada de harina, con las manos en la masa.

-Niña, no quiero platos finos,

que vengo del trabajo y no me patece pato chino

a ver si me alliñas; un gazpacho con su ajo y su pepino

Papas con arroz, bonito con tomate, cochifrito,

caldereta, migas con chocolate,

cebolleta en vinagreta, morteruelo,

lacón con gredos, bacalao al pil-pil

y un poquito perejil.

-Chiquillo, que hoy hay un cursillo para cordon-bleu.

-Eso ya lo se, pero chiquilla, dame pepinillo

y yo lo remojaré com una copita de ojen.

 

 
Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.